/* Script de Google Analytics */

dissabte, 24 de novembre de 2012

La presencialitat

Universitat de Alcalà
Aquesta setmana passada, del 19 al 21 de novembre, he estat, juntament amb la @SylviaAlonsoeapc i l'Àngels Guerrero, a los Encuentros de técnicos y tecnicas de formación del Estado, a Alcalà d'Henares. Alcalà m'ha sorprès perquè passejar pels seus carrers era retornar als segles XV-XVI. La universitat, els carrers, els convents, respiraven un aire agradable, històric i medieval; una ciutat molt interessant.

Los Encuentros s'han realitzat en el recinte de l'edifici històric de la Universitat d'alcalà, convocats per l'INAP (Instituto Nacional de Administración Pública). Era la cinquena edició d'aquestes trobades i he tingut la sort, i el plaer, de poder repetir.

Durant 3 dies hem conegut "Lo mejor de cada casa", l'experiència més interessant -en opinió dels seus protagonistes- del que s'està fent arreu de la península ibèrica en matèria de formació i el més interessant de tot, per a mi,  ha estat seure al costat de persones que posen vertadera il·lusió en els projectes per aconseguir millors aplicatius de gestió, programes més útils per traspassar documentacions presencials a recursos electrònics o completíssims processos de formació del professorat, entre d'altres.
Palau de l'arquebisbat. Alcalà de Henares

Destacaria el programa "Huella", de l'Institut Navarro d'Administració Pública, que ha implementat un programa de coaching per a 3 direccions generals del seu territori. Durant un any, aquestes 3 direccions generals s'han implicat, des de la direcció a l'última persona, en un procés intern de revisió de processos, formes de comunicació,  i millora dels seus resultats. Han comptat amb l'ajut d'un consultor, que ha ajudat a reforçar o formar sobre tots els aspectes que durant el procés de reflexió s'han identificat com a millorables. Una experiència d'implicació i renovació, que representa bé el paper de la formació com a instrument desenvolupador de les organitzacions

Joana Martínez
 A mi em va tocar explicar  el disseny dels cursos semipresencials i molt orientats a la transferència que hem desenvolupat a l'EAPC en els dos últims anys i la Sylvia Alonso i l'Àngels Guerrero (també de l'EAPC) van presentar els projectes pels quals l'Escola ha rebut un premi de l'INAP l'any passat. Projectes directius aplicats i el Wiki com a entorn de col·laboració, respectivament.

Sylvia Alonso
En finalitzar los Encuentros, la coordinadora dels mateixos, Charo Rubio, va preguntar als assistents, en relació amb el tema de què és susceptible de ser virtualitzat en formació i què no ho és, què consideraven imprescindible de mantenir presencialment per a futures ocasions. La resposta va estar a prop de ser unànime. D'una banda, la presencialitat converteix en una prioritat de les persones la tasca de que es tracti, és a dir, difícilment haguéssim trobat temps, les persones que erem a los Encuentros,  per llegir-nos més de 15 documents sobre les experiències presentades D'altra banda, la trobada presencial permet conèixer les persones i l'emoció que hi posen en el que fan, a més de facilitar el compartir en els passadissos i els cafès molta més informació sobre els projectes,  les escoles i intercanviar recursos de treball més enllà de les ponències.

diumenge, 4 de novembre de 2012

La formació 2.0

Aquests dies he llegit un informe sobre com la Diputació provincicial d'Alacant - el nostre amic Josean Latorre davant del projecte- havia afrontat amb il·lusió el canvi de paradigma que implica fer el salt a la formació 2.0.

En aquest camí estem moltes escoles i unitats de formació, intentant esgarrapar nous espais de formació,  per continuar fent la nostra feina amb recursos més imaginatius. Però no només això, com es diu en el projecte 2.0 que estem comentant, es tracta de posar-se de cara als nous temps i de reconèixer que tenir accés obert a tots els continguts d'Internet, obliga a canviar els rols tradicional en formació i desconfiar del vell paradigma de que el coneixemente està concentrat només en unes mans.

Us recomano que feu una lectura a l'experiència de la Diputació d'Alacant, perquè il·lustra de primera ma el camí que tenim per davant.  Podeu llegir un resum en el bloc que acaba d'estrenar el Josean (felicitats!) o bé revisar l'informe complet.

dimecres, 6 de juny de 2012

Congrés CIEDO o com reflexionar sobre l'aprendre a les organitzacions

A. Barrera, M.M.Duran, J. Martínez, S.Alonso, M.Plana i
J..K.Perez de  Heredia
Aquest final de maig ha estat  per a mi molt centrat en la  celebració a Barcelona del Congrés Internacional EDO 2012. D'una banda perquè juntament amb altres companys i companyes de l'EAPC he presentat diverses comunicacions (Consultar els simposius)  i de l'altra perquè un congrés és sempre una oportunitat per escoltar a teòrics i practitioners del món de la formació, aprendre'n noves idees i confirmar o desterrar-ne de velles.

Les conferències dels tèorics en un Congrés són, com moltes coses a la vida, petites caixes de sorpreses que a vegades acompleixen les teves expectatives i d'altres et deixen una sensació de dejà vu, per dir-ho d'una forma "políticament correcta".

El congrés va donar per anar-hi reflexionant sobre tots els temes que es van presentar i  una de les conferències que més em va agradar va ser la de Charles Jennings on explicava la seva regla 70/20/10. Aquesta regla és una versió encara més agosarada d'aquella altra que maneguen els estudis especialitzats sobre la relació entre la inversió econòmica en formació i el rendiment que se'n genera entre l'aprenentatge formal i l'informal. Segons aquesta estimació, n'hi ha una relació inversa entre la inversió i l'aprenentatge. Es considera que els professionals obtenen el 80% de l'aprenentatge que necessiten en base a una recerca individual  entre les seves xarxes de relació, personals o en web (aprenentatge informal). El 20% restant és el que n'obtenen amb la formació formal, planificada per l'organització. Paral·lelament, es considera que l'organització inverteix un 80% en l'aprenentatge formal i un 20% el dedica a generar recursos que possibiliten la iniciativa individual.

Joana Martínez Montabes
Com deia, Charles Jennings, rebaixa el 20% que s'estima que genera la formació formal a un 10%. D'acord amb la seva proposta, el 70% de l'aprenentatge es basa en la pròpia experiència, inclosa l'experiència professional. El 20% d'aquest aprenentatge s'obté de la interacció amb els altres i el 10% restant és el que prové de la participació en formació planificada. No obstant això Jennings i els altres teòrics de l'aprenentatge informal, reconeixen que ambdòs tipus d'aprenentatge són complementaris i que acompleixen funcions diferents. Alguns aprenentatges, com les matemàtiques, requereixen una formació ordenada i guiada i no es poden iniciar de forma improvisada, altres aprenentatges, i  més quan la persona ja és experta en allò que vol aprofundir i ja disposa de criteri i d'un marc estable de coneixements, són més adequats per a l'aprendre individual, i al ritme del propi interès.


Tornant a la meva experiència en el Congrés, la participació en els simposiums (les sessions temàtiques amb ponents diversos) va ser molt enriquidora, especialment tots aquells relacionats amb l'experiència a les Administracions públiques. La meva aportació, juntament amb Sylvia Alonso (@sylvialonsoeapc) i Mireia plana (@mireiaplana) es va centrar en un model de detecció de necessitats, capaç de generar energia de canvi en una organització i un model d'avaluació de la formació capaç de fer recompte dels resultats en lloc de sumar i sumar cursos i cursos.

Un congrés és també l'oportunitat de veure cares conegudes, fer abraçades i compartir amb tots i totes les  col·legues la visió d'aquest (i d'altres!) mons. Sempre un plaer...



Podeu consultar la ponència sobre Diagnosi de necessitats formatives  Sylvia Alonso i Joana Martínez.
Ponència sobre avaluació , Subiendo peldaños: el modelo de evaluación de la formación en la Generalitat de Catalunya , Sylvia Alonso, Joana Martínez i Mireia Plana.

diumenge, 29 d’abril de 2012

Apreciar genera força

Fa uns dies vaig acompanyar a un grup de professionals d'una entitat local en un dinàmica de detecció de necessitats  formatives. En començar em va semblar que les reticències pesarien força, la gent estava cansada i amb ganes d'enllestir-ho ràpid. L'ambient era fred.

La primera pregunta, com sempre que es fa una dinàmica que parteix de l'apreciació, va sorprendre. No estem acostumats a pensar -i menys a que se'ns pregunti- per allò que fem bé, per allò del que estem orgullosos. Al principi, reflexionant en solitari  es fa difícil, no se sap què posar.  A poc a poc, la gent s'anima... Comencen a sorgir idees, n' hi ha qui dubte entre entusiasmar-se o preguntar-se  què carai tindrà això a veure amb el Pla de formació. No s'hauria de preguntar pel que falta?

Quan després de la reflexió individual vaig demanar que es compartís en grup les idees que havien sortit, tothom tenia almenys 3 o 4 coses escrites. I, després, la llista es va fer molt més llarga! En el moment en que  el grup es para a pensar-les, són moltes les qualitats, la competència i la professionalitat amb que fa la seva feina. Polivalència, compromís, qualitat de servei, autonomia, capacitat de resoldres problemes...

I com es fa el salt de les fortaleses a tot allò necessari per créixer i que es podria incloure en un Pla de formació? Doncs demanant a les persones que s'imaginin la visió ideal, la situació idíl·lica per desenvolupar la seva feina.  Aquí és on apareixen les "febleixes", perquè malgrat que les competències reconegudes siguin "potents" els éssers humans sempre esperem més...

Arriba llavors el moment d'analitzar, de pensar quines responsabilitats es poden assumir des del grup per apropar-se a la situació ideal i si és necessari afegir-hi formació.

En acabar la dinàmica que us comentava, una persona va resumir a la perfecció el que havia passat. De l'escepticisme i sensació d'impotència  inicial ( respecte a les condicions en que desenvolupaven la feina) aquell grup de professionals  va passar al convenciment de que podien autoorganitzar-se, formar-se i crear pautes d'actuació, criteris comuns, que els podrien ajudar a endreçar-hi coses.

Apreciar el que hi ha, genera molta força...


_______________________________________

Us deixo un parell de links per si hi voleu aprofundir.

Visi Serrano. La investigación crea el cambio.

Cómo superar dificultades, afrontar cambios o evitar el status quo mediante la investigación apreciativa. Portal veterinaria Argos.




dimarts, 6 de març de 2012

Qui s'atreveix amb l'avaluació d'impacte?

Fa unes setmanes -moltes- un bon amic,  Josean Latorre, cap de servei de formació i qualitat de la Diputació d'Alacant,  @josanlatorre  em va passar la Guia sobre avaluació de l'impacte de l'OIT/Cinterfor i fins ara no l'havia pogut llegir... Us sona el tema? Aquelles mil i una tasques diàries urgents  que et roben el temps de fer el que és important? Per això la vaig triar com a tema del segon post; la millor manera de no postergar-la  més i de mirar-me-la!

La Guia està escrita en un context de formació per al desenvolupament social, en l'entorn de l'Amèrica Llatina i el Carib, i deixa ben clar que la societat necessita saber quin retorn li ofereix la seva inversió en formació. Si la societat ho necessita, també l'Administració Pública ho necessita, no?

Metodològicament parlant, la Guia avança que serà pràctica i acompleix l'objectiu; aporta idees concretes i és un magnífic exemple d'estructuració de continguts, desenvolupant el que serien els continguts  bàsics i proporcionant interessants recomanacions finals en web de materials complementaris i d'experiències d'aplicació.

 Com a tot arreu, també a l'àmbit geogràfic on s'adreça la Guia, s'acostuma a avaluar la satisfacció de les persones participants i els aprenentatges que han fet, però és menys freqüent que s'avaluïn els efectes, directes  i indirectes. Fins aquí, com a casa, no hi ha novetats :-)

La Guia es centra en avaluar l'impacte i, de forma senzilla,  el defineix com el contrast entre la situacio de partida i el que passa a l'organització un cop s'ha fet la formació i diu que aquest contrast -l'avaluació- cercarà revelar els canvis que siguin atribuïbles a la intervenció que s'ha fet. El gran repte -per no dir la gran dificultat!- és poder aïllar els efectes de la formació sobre la resta de factors que poden haver intervingut en el canvi.

Però aquesta Guia és molt pragmàtica i ens dóna la raó, en la nostra experiència professional, quan diu  literalment:  "La creencia de que implica procesos exigentes en información y en tiempo, por ende, relativamente complicados y costosos, inhibe muchas veces la realización de esta herramienta práctica. En la evaluación no siempre son mejores los métodos más ortodoxos, que muchas veces sólo se reproducen en laboratorios y no se relacionan con la práctica cotidiana de la formación".

L'avaluació de l'impacte, com qualsevol procés de recollida d'informació per treure'n conclusions, pot fer-se per mètodes quantitatius, mètodes qualitatius o per combinació d'ambdòs. En l'eix 4t , Cómo evaluar el impacto de la formación, pàgines 37 a 59,  la Guia fa una exposió francament bona de les característiques, virtuds i limitacions dels dos mètodes.

Els mètodes quantitatius (grups de control i  comparació de séries de dades o estudis longitudinals) (pàgines 42  a 46) centren tots els seus esforços en aillar  els factors que hagin pogut influir en els resultats, per delimitar la influència de la formació en el canvi, i pivoten entorn d'una rotunda identificació d'indicadors previs a la formació i en la mesura i comparació amb els resultats posteriors a la formació, sense possibilitat de que s'admetin altres guanys posteriors que no hagin estat mesurats d'entrada, i aplica amb rigor l'anàlisi estadística, pel que fa a definició de l'estudi i tractament de les dades.

Els mètodes qualitatius (estudi de casos, seguiment dels"canvis més significatius") (pàgines 50-52) enlloc de cercar aillar els factors externs a la intervenció,  els incorporen per observar la interacció entre els participants i la formació. No se centra en la comparació entre grups -que en molts casos és impossible- sinó en el treball de camp i la comprensió profunda del grup que s'avalua; de les seves possibilitats, evolució gràcies a la formació  i resultats obtinguts.Té en compte els resultats d'impacte (positius i negatius) que no van poder anticipar-se i mesurar-se amb indicadors, que són fruït de l'aplicació de la formació i que són comunicats pels participants durant el treball de camp.
    Per reflexionar, queda la idea de que els mètodes quantitatius pretenen medir, controlar i comparar totes les possibles variables de la "realitat",  com si fos possible medir-ho tot, mentre que els qualitatius parteixen del reconeixement de la impossibilitat de conéixer-ho tot i se centren en la vivència subjectiva dels protagonistes, en el coneixement de la seva història (professional) i  en l'observació de com els canvis els hi afecten.

    En la nostra pràctica professional estem apostant pel pragmatisme (per un pragmatisme de rigor tècnic però allunyat de l'ortodoxia acadèmica i experimental) i compartim la visió de que la complexitat global de les organitzacions i les persones  és difícilment representable en variables, per això, malgrat que cerquem la referència dels indicadors i la comparació inicial i posterior, considerem fonamental observar les mostres de treball de les persones i seguir l'evolució dels seus casos (mitjançant sessions de seguiment) per anar determinant la transferència i obtenir informació sobre resultats d'impacte.


    Accés a la Guia

    diumenge, 29 de gener de 2012

    Perquè escriure un bloc com a professional de la formació?

    Fa dies, segurament seria millor dir que  fa setmanes, que faig voltes a la idea de crear un bloc personal per explicar les idees o les experiències que en l'àmbit professional m'estiguin "fent bullir el cap". Li estic fent voltes, concretament, des de que vaig acabar la meva primera experiència com a professora-tutora virtual, les dues coses barrejades,  i per primer  cop vaig entrar a l'Aula Virtual (a l'EAPC) com a professora d'un taller  que fins aquell moment només impartia, en col·laboració amb la Sylvia Alonso,   presencialment.  En les setmanes que va durar el taller, em bullien tantes coses al cap, que els pobres caps de les meves companyes   no suportaven tanta valoració i tanta transmissió d'informació. Estava tant entusiasmada amb les noves possibilitats o tant cansada de quedar-me fins la matinada per fer-les possible, que probablement, hagués necessitat no un post i un bloc, sinó un vertader diari digital ! Han passat les setmanes i quan seguia fent-li voltes, per la feina que implica, pel compromís que suposa escriure, m'ha acabat d'empenyer l'escrit que ha penjat en el seu bloc en Jesús Martínez Marin, Porqué voy a seguir manteniendo el bloc . Crec que en Jesús té raó , malgrat el parell d'hores de diumenge que cal invertir-hi -o menys, no us feu massa il·lusions els meus possibles lectors :-)- és l'oportunitat de reflexionar en veu alta, d'endreçar per tant les pròpies idees, i també de comunicar, de compartir, de fer créixer, els motius que ens il·lusionen de la nostra feina.

    Per això m'he decidit a iniciar aquest bloc (en el que espero publicar un cop al mes, pensant no només en la meva feina sinó en la vostra, ciutadans de l'era de la sobreinformació) i he decidit començar amb els descobriments que em van sorprendre durant l'última edició semipresencial del Taller de detecció de necessitats formatives  en el qual  algunes persones a les quals ara m'hi adreço hi heu participat.

    El més destacable per a mi va ser adonar-me que, ja en la primera sessió, quan en les edicions presencials començava explicant els aspectes fonamentals del model de diagnosi de necessitats de l'EAPC, en aquesta edició els participants ja l'havien llegit i estaven en condicions de discutir-ne el sentit i les limitacions de fer una detecció. Aquest nivell de debat, gràcies a l'esforç de tothom fent les lectures prèvies, es va aconseguir en una setmana-deu dies en lloc de requerir vàries sessions presencials.

    La facilitat per comunicar-me amb els alumnes a travès de les eines de l'Aula Virtual, el saber que hi ha un punt de referència que tothom comparteix, un lloc on posar la documentació i els comentaris  amb què volia tancar o reforçar les reflexions i les experiències a l'aula presencial, era tranquilitzadora. El poder compilar tots els recursos d'aprenentatge i ordenar-los i categoritzar-los a l'Aula -a banda de l'esforç i feina que s'hi ha d'invertir- dóna la seguretat de que tothom disposarà d'ells en termini i que els podrà tenir com a referència

    El seguiment dels projectes que van fer els participants, mereix un comentari especial. Des de l'Aula Virtual la supervisió de la redacció del projecte va ser molt més intensa, però caldrà esperar al seguiment per valorar la importància d'aquest factor sobre tots els altres que influeixen per a que un projecte s'apliqui realment.

    La pregunta clau és si  ha augmentat  la transferència del taller (l'aplicació al lloc) o només ha millorat internament com a eina  d'aprenentatge, i el que ha augmentat, per tant, és  la seva aplicabilitat. Però això només ho sabrem dins de 6 mesos o 1 any, en funció dels projectes concrets de les persones participants en l'última edició. De moment, us avanço que no ho tindrà fàcil, perquè haurà de superar els resultats de 2010 (7 sobre 13 alumnes que implanten amb èxit 4 projectes). Pot servir això d'estímul per aplicar-s'hi aquest any a fons? (Com a eina de suport a la transferència todo vale, fins i tot un post!).

    Fins el mes vinent, que espero trobar-vos!