Perquè escriure un bloc com a professional de la formació?

Fa dies, segurament seria millor dir que  fa setmanes, que faig voltes a la idea de crear un bloc personal per explicar les idees o les experiències que en l'àmbit professional m'estiguin "fent bullir el cap". Li estic fent voltes, concretament, des de que vaig acabar la meva primera experiència com a professora-tutora virtual, les dues coses barrejades,  i per primer  cop vaig entrar a l'Aula Virtual (a l'EAPC) com a professora d'un taller  que fins aquell moment només impartia, en col·laboració amb la Sylvia Alonso,   presencialment.  En les setmanes que va durar el taller, em bullien tantes coses al cap, que els pobres caps de les meves companyes   no suportaven tanta valoració i tanta transmissió d'informació. Estava tant entusiasmada amb les noves possibilitats o tant cansada de quedar-me fins la matinada per fer-les possible, que probablement, hagués necessitat no un post i un bloc, sinó un vertader diari digital ! Han passat les setmanes i quan seguia fent-li voltes, per la feina que implica, pel compromís que suposa escriure, m'ha acabat d'empenyer l'escrit que ha penjat en el seu bloc en Jesús Martínez Marin, Porqué voy a seguir manteniendo el bloc . Crec que en Jesús té raó , malgrat el parell d'hores de diumenge que cal invertir-hi -o menys, no us feu massa il·lusions els meus possibles lectors :-)- és l'oportunitat de reflexionar en veu alta, d'endreçar per tant les pròpies idees, i també de comunicar, de compartir, de fer créixer, els motius que ens il·lusionen de la nostra feina.

Per això m'he decidit a iniciar aquest bloc (en el que espero publicar un cop al mes, pensant no només en la meva feina sinó en la vostra, ciutadans de l'era de la sobreinformació) i he decidit començar amb els descobriments que em van sorprendre durant l'última edició semipresencial del Taller de detecció de necessitats formatives  en el qual  algunes persones a les quals ara m'hi adreço hi heu participat.

El més destacable per a mi va ser adonar-me que, ja en la primera sessió, quan en les edicions presencials començava explicant els aspectes fonamentals del model de diagnosi de necessitats de l'EAPC, en aquesta edició els participants ja l'havien llegit i estaven en condicions de discutir-ne el sentit i les limitacions de fer una detecció. Aquest nivell de debat, gràcies a l'esforç de tothom fent les lectures prèvies, es va aconseguir en una setmana-deu dies en lloc de requerir vàries sessions presencials.

La facilitat per comunicar-me amb els alumnes a travès de les eines de l'Aula Virtual, el saber que hi ha un punt de referència que tothom comparteix, un lloc on posar la documentació i els comentaris  amb què volia tancar o reforçar les reflexions i les experiències a l'aula presencial, era tranquilitzadora. El poder compilar tots els recursos d'aprenentatge i ordenar-los i categoritzar-los a l'Aula -a banda de l'esforç i feina que s'hi ha d'invertir- dóna la seguretat de que tothom disposarà d'ells en termini i que els podrà tenir com a referència

El seguiment dels projectes que van fer els participants, mereix un comentari especial. Des de l'Aula Virtual la supervisió de la redacció del projecte va ser molt més intensa, però caldrà esperar al seguiment per valorar la importància d'aquest factor sobre tots els altres que influeixen per a que un projecte s'apliqui realment.

La pregunta clau és si  ha augmentat  la transferència del taller (l'aplicació al lloc) o només ha millorat internament com a eina  d'aprenentatge, i el que ha augmentat, per tant, és  la seva aplicabilitat. Però això només ho sabrem dins de 6 mesos o 1 any, en funció dels projectes concrets de les persones participants en l'última edició. De moment, us avanço que no ho tindrà fàcil, perquè haurà de superar els resultats de 2010 (7 sobre 13 alumnes que implanten amb èxit 4 projectes). Pot servir això d'estímul per aplicar-s'hi aquest any a fons? (Com a eina de suport a la transferència todo vale, fins i tot un post!).

Fins el mes vinent, que espero trobar-vos!