/* Script de Google Analytics */

dijous, 2 de gener del 2014

Combinant formació formal i informal


L'aprenentatge ha deixat de ser 2.0 i ha pujat de versió, es parla ara d'aprenentatge 3.0 per referir-se, com diu Dolors Reig en aquesta videoconferència,  a les possibilitats d'aprendre de la persona connectada, la que viu en un món que li ofereix múltiples formes de comunicar-se i aportar a la construcció de coneixement (blocs, xarxes socials...) .

En aquest context la formació no només ha sortit de les aules sinó també dels ordinadors i tot allò que no és consultable o informable des d'un mòbil perd possibilitats de ser atès.

Els professionals només poden esperar els tempos de la formació "formalitzada" (les accions conduïdes per un tutor i planificades en un entorn i temps concret) quan la urgència de la tasca per a la qual necessiten aprendre els ho permet. Si no és així, recorren a les seves xarxes de relació (presencials i/o on-line) per saber com fer allò que no saben i robar temps al temps. Avui en dia, la promesa de la formació formal i estàndard ha de ser molt interessant per mantenir els seus adeptes, i en aquest escenari, els plans de formació han de créixer per convertir-se més en una vano de possibilitats que en un llistat de cursos amb principi i final.

En aquesta línia, tal com nosaltres ja apuntàvem,  l'ús de l'e-portafoli, s'ha mostrat una estratègia potent per combinar treball i aprenentatge, com en el cas de la formació d'infermeres a l'IES , ja que és una eina que permet deixar constància del recorregut de reflexió, formació i pràctica d'un professional al respecte d'una tasca concreta.

Marty Rosenheck, consultor de Cognitive Advisors,  explica una experiència interessant  on es combina formació (formal i informal ) i es constata la seva aplicació en l'entorn de treball.  Es tracta d'un grup d'instal·ladors de la Water Quality Association, als quals l'organització els proposa, a través del seu smartphone, un nou objectiu de trebal i d'aprenentatge.  Consisteix en instal·lar una peça en un equipament. Se'ls ofereix una ruta d'aprenentatge (Learning path) gràcies a un minitutorial on-line sobre el muntatge de la peça. També han de consultar la base de dades de la companyia i llegir un procediment d'instal·lació i a continuació, un cop tenen la informació teòrica,  han de fer una pràctica real a casa d'algun client. 

Quan ho han fet, de nou a través del seu telèfon, han de crear una entrada en l’e-portafoli que es fa servir per a la comunicació i el seguiment. L'instal·lador ha de prendre una foto de la seva feina, i afegir una nota breu sobre els canvis que ha fet. Igualment fa una geolocalització (geoTag) per deixar constància de que està a casa del client. Després envia aquesta entrada de l'e- portafoli al seu supervisor per a que la revisi. Quan el seu supervisor rep la notificació de que ha completat la instal·lació, prepara una breu entrevista de coaching per a l’instal·lador, aquella mateixa setmana.  

La forma de reconeixement de l'aprenentatge generat  és a través del que s'anomena Open Badges , una iniciativa de Mozzilla per emetre "Insígnies", que es poden compartir en el web, per acreditar determinats coneixements.  Quan l’empleat ha demostrat en repetides ocasions que pot instal·lar exitosament aquest tipus de peça, se li atorga la insígnia (Badge) que orgullosament pot compartir en el web de  la companyia i en el Facebook.

En definitiva, una experiència per a individus connectats, que barreja autoformació, resultats aplicats en el lloc de treball i reconeixement organitzatiu i en xarxes socials. Tenim possibilitats de fer alguna cosa similar...?

No et tallis i comenta!!! :-)

photo credit: <a href="http://www.flickr.com/photos/fotomurcia/2377620712/">Pepe Ortuño</a> via <a href="http://photopin.com">photopin</a> <a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.0/">cc</a>

2 comentaris:

  1. Hola i bon any a tothom! Molt interessant el teu post Joana.
    No fa més que constatar el canvi en la manera d’entendre el món en general, i l’aprenentatge en particular.
    Personalment, em resulta fascinant com l’avanç en les tecnologies ens apropa, encara que sembli contradictori, a l’essència de tot plegat. Gràcies a elles, o com aliades perfectes, estem tornant a recordar com aprenem. O potser estem desaprenent a fer.
    Si les coses més importants per la nostra existència i supervivència les aprenem informalment, perquè no portar-ho a qualsevol àmbit de la nostra vida, inclòs el professional? Aprenem a lligar-nos els cordills, a fer el dinar, a anar en bicicleta, ... en una aula? La resposta és clara.
    El trastorn és com fer que les organitzacions paeixin aquest canvi. Com transformar-se un alidades, en friendly tool, destinant esforços en acompanyar i ésser útils enlloc de recollir, registrar i formalitzar per pura inèrcia.
    Les més llestes, les anomenades “intel•ligents”, (http://www.cejfe.tv/ca/iiisessioinnovacioformaciojmartinez.aspx) són aquelles que com a mínim s’estan plantejant aquests reptes. Les gestores de coneixement no les registradores de cursos.
    El canvi, com en tota estructura o súper estructura social, no serà ràpid. Però sí imparable.

    Fins aviat!!!

    ResponElimina
  2. Quina raó que tens Miquel Àngel! És molt més fàcil registrar (cursos, expedients, sol·licituds) que crear res de nou. A les organitzacions i a les persones ens costa sortir de la zona de confort, i, per més desagradable que sigui, el confort està el que està conegut i provat.

    Com acompanyar aquest viatge que fan els professionals a diari quan aprenen pel seu compte? Com trencar dinàmiques i tendències i alinear-se amb la gent que va més de pressa...? Sense deixar de tenir cura de la gestió de la formació i les accions més tradicionals... Aquest és el repte! :-)

    ResponElimina